Fi d'una etapa

Ja és 11 de maig, acabem de finalitzar els globals, els nostres últims exàmens d’aquest últim curs, tot junts amb esforç i hores d’estudi, però ja som aquí a la fi d’una etapa de les nostres vides, amb només 9 dies per graduar-nos i tancar aquesta etapa tan especial per a tots nosaltres. I és en aquest moment en el que em poso a recordar els anys que portem tots o gairebé tots junts al col·legi Sant Andreu, i me n'adono de que el temps passa massa ràpid.
Encara recordo el moment en que vaig entrar al patí del col·legi de primària per primer cop sense saber ni pensar que seria el lloc on ara m’he de graduar, el lloc on la meva família, amics, professors i companys vindran a veure’ns en aquesta transició a les nostres vides.
També recordo quan érem petits i ens preguntaven que volíem ser de grans, o quan pensàvem en el moment d’anar a la universitat (ens imaginàvem gegants!) o simplement acabar “el cole”, era el que més desitjàvem. I quan arribes a aquest moment tant esperat no es ben bé com tu t’ho imagines. Ara em poso a pensar en tots els companys i amics que hem anant deixant enrere al llarg d’aquests anys, i els que hauré de deixar al finalitzar aquest curs, sé que amb molts mantindré el contacte tot i que no serà el mateix, i amb altres simplement no els tornaré a veure, però el que tinc clar és que quan vegi les fotos o pensi en la meva etapa al col·legi els recordaré a tots, i els recordaré amb una estima especial per haver compartit amb mi els millors moments de la meva vida. Mai se m’oblidarà quan fèiem files al patí abans d’entrar, la “rivalitat” entre les classes del A, B i C, quan a sisè ens sentíem els grans de l’escola i l’any següent érem els petits, el primer dia amb l’uniforme deixant enrere el pichi, les formacions del matí, i sobretot batxillerat.
I els hi vull agrair tot això a tots els companys i professors per formar-me no només com a estudiant sinó també com a persona.
I ara sé que l’any que bé la meva rutina serà molt diferent, ja que aniré a un nou centre amb nous professors i nous alumnes. Però no sense abans donar les gràcies a tots: professors, companys, la meva classe de 2º A que és com una petita família i sobretot als meus pares per fer possible que hagi arribat fins aquí.
Gràcies!

Activitat 29

Comentari de John Stuart Mill
Idees principals
En aquest text de John Stuart Mill, filòsof britànic del segle XVIII, ens defineix el que és l’utilitarisme com a filosofia moral, ens marca un fi (teleològica) que és aconseguir major felicitat per el major nombre de persones. I fa una distinció entre felicitat i l’acontentament, afirmant que un ignorant no és conscient de les seves limitacions i per això està satisfet, però un savi tot sabent les dues postures prefereix ser un savi insatisfet que un porc satisfet.

Títol: Savis insatisfets o ignorants satisfets?

Comentari de text
En aquest text John Stuart Mill filòsof empirista radical, defineix el significat de l’utilitarisme com a filosofia moral, tot marcant-nos un fi, és a dir, la seva moral és teleològica, aquest fi és optimitzar la felicitat aconseguint la major felicitat per el major nombre de persones, prioritzant la felicitat col·lectiva per sobre de la individual, establint unes normes per harmonitzar ambdues felicitats. Després ens fa una distinció entre la felicitat i l’acontentament, que és una felicitat instantània i efímera. Després ens diu que hi ha dos bàndols, els savis insatisfets i els ximples satisfets, i defensa que els ximples o porcs són feliços perquè no coneixen l’altre banda i tenen una capacitat limitada, però al contrari, els savis coneixen les dues bandes i tot i així prefereixen ser savis insatisfets que ximples satisfets, perquè els plaers intel·lectuals són millors i perquè la felicitat d’un gorrí no és real del tot.

Comapració
Aristòtil defensava que la felicitat humana es trobava en l’activitat intel·lectual igual que Mill que diferencia les qualitats dels plaers i el més plaent és l’intel·lectual.
Kant a diferencia de Mill defensava una moral deontològica, dient que em de fer les coses per deure, és una moral buida, la moral de Mill és teleològica , que persegueix un fi, és una moral material.

Si vols saber que són les morals deontològiques i teleològiques: Clica Aquí!

Activitat 28: Power Point

La moral kantiana.

View more presentations from paulateruel5

Activitat 27

Filosofia de Kant

La filosofia de Kant és una síntesi entre l’empirisme i el racionalisme, ja que té característiques de ambdues, i aquestes característiques es poden veure a la seva teoria del coneixement. Kant per la part empírica critica a la metafísica ja que és un coneixement que ell anomena postulats de la raó pura pràctica (proposicions no demostrable però suposada necessàriament).
Kant és el primer filòsof que centra el coneixement en el subjecte i no en l’objecte, és a dir, que adapta l’objecte a la seva forma. Defensa que el coneixement comença en l’experiència però no per això s’origina tot en ella, ja que s’inicia amb les impressions sensibles, que es presenten de forma passiva, contra la nostra voluntat. Les impressions sensibles en el moment en que el subjecte les capta aporta una cosa de si mateix (forma de coneixement). I per això defensa que hi ha dos elements de coneixement: “a posteriori” que depèn de l’experiència i “a priori” que no depèn de l’experiència.
És a dir que Kant defensa que el coneixement comença en l’experiència(empirisme) però que cada subjecte aporta alguna cosa de si mateix, i es processat a l’enteniment donant els conceptes(racionalisme).

Activitat 26

Diferències entre Aristòtil i Kant
És un clàssic de la història de la filosofia comparar aquests dos autors ja que Kant representa el prototip de la filosofia formal mentre que Aristòtil sol ser presentat com a model de les ètiques materials. La diferència entre una ètica material i una altra formal és que la primera considera que hi ha un bé suprem per a l'home i les accions morals ens apropen a aquest bé mitjançant la virtut (terme mitjà entre vicis i defecte), és l’ètica de la felicitat. Kant no proposa cap bé, té una ètica buida de contingut. La diferència entre Aristòtil i Kant és que mentre que per Aristòtil és la racionalitat la que determina quina és la felicitat de l'home, per Kant aquest plantejament no condueix a cap solució perquè aquestes no poden ser universals. A Kant això li empenyés cap a la formalitat i en conseqüència cap a la renúncia de la felicitat humana. L’ètica de Kant critica a les ètiques materials com la d’Aristòtil en 3 punts, primer pretendrà formular una ètica amb imperatius universals, vàlids per a tothom. En segon lloc critica els imperatius hipotètics: “si vols B, fes A” i defensa l’imperatiu categòric per deure : “Fes A”. I per últim afirma que han de ser autònomes i no heterònomes, és a dir, que la llei moral no ha de derivar de l’exterior de la voluntat, sinó de la pròpia.

[ Ètiques materials(Aristòtil) i formal(Kant) ]

Activitat 25

Realitat exterior
Idees principals
En aquest text de Hume fa una síntesi de la seva filosofia, on podem veure part del seu escepticisme. Hume afirma que l’experiència és la base del coneixement humà i que gairebé tot els raonaments humans són deguts als hàbits. Considera que quan creiem l’existència de les coses sensibles posteriorment d’haver-les percebut no és més que un sentiment produït per l’hàbit.
Títol: Escepticisme de Hume.

Comentari de text
En aquest fragment de Hume, fa una síntesi de la seva filosofia, on reflexa les seves creences escèptiques. Afirma que la base del coneixement humà ve donat a partir dels objectes sensibles, de l’experiència i continua dient que no hi ha saber, sinó creença de les cosses ja que no podem arribar al noümen però si al fenomen. Segons ell aquesta creença està produïda per l’hàbit, que és el que ens guia les vides, ja que som animals de costums. Hume considera que quan creiem en l’existència dels objectes sensibles posteriorment d’haver-les percebut no és més que un sentiment produït pel costum i l’hàbit. Finalitza dient que no podem evitar utilitzar la raó i critica l’escepticisme radical.

Comparació
Aquest text es pot comparar clarament amb els autors que defensen l’escepticisme, és a dir, que no creuen en l’existència d’una veritat absoluta.
També podem establir semblances amb el mite de la caverna de Plató, ja que defensava que en el moment en que estàvem dintre de la caverna negava l’existència de tots el objectes sensibles, tot i que la teoria de Plató és més escèptica que la de Hume que afirma que només podem conèixer la “cosa en mi” (fenomen).

[ VIDEO-MITE DE LA CAVERNA ]

Activitat 24

Teoria empirista del coneixement
Idees principals
Aquest text pertany a Hume, filòsof empirista del segle XVIII. En aquest text Hume fa un resum de la seva teoria del coneixement, comença definint les percepcions com allò que es pot presentar a la ment partint de l’experiència, posteriorment fa una divisió, segons ell evident, de les percepcions: idees i impressions, defensant que les impressions són més fortes i vívides que les idees, i que per tant aquestes ultimes deriven de les primeres. Més tard afirma que hi ha idees innates.
Títol: Idees i impressions

Comentari de text
En aquest fragment de Hume, comença definint les percepcions com allò que es presenta a la ment i que ve donat pels sentits, és a dir, per l’experiència. I afirma que les percepcions es divideixen en impressions i idees, essent les idees la percepció forta i la més vàlida i les impressions, la percepció més dèbil, ja que Hume defensa que les idees provenen de les impressions. Per exemple si veiem un tigre(impressió) podem contar-li les ratlles, en canvi, si pensem en un no, perquè la idea de tigre és més dèbil que el tigre mateix, ja que les idees deriven de les impressions captades pels sentits, podria dir-se que són imatges febles a la ment. Podem dir que les impressions deriven de forma passiva , en contra de la meva voluntat, i les idees les penso, és a dir, es presenten de forma activa.
Hume defensa que no hi ha res a la ment que no hagi passar abans per l’experiència i afirma que les impressions són innates.

Comparació
En quest text el podem comparar clarament amb Plató ja que defensava que el món sensible, els objectes sensibles eres copies de les idees (del món intel·ligible), cosa contraria a Hume que opina que les idees deriven de les impressions.
Per altre banda també podem comparar amb Locke filòsof esmentat per Hume durant el text, tots dos defensen l’empirisme, és a dir, que l’origen de les idees són els sentits, però Locke nega que hi hagi idees innates cosa que Hume critica.

Activitat 23

Relacions d'idees i qüestions de fet
Idees principals
Hume en aquest text esmenta dues classes de sabers per conèixer: les relacions d’idees i les qüestions de fet. Les matemàtiques i qualsevol afirmació que és certa i no admet contradicció pertanyen al primer grup. En el segon grup trobem totes aquelles cosses que coneixem gràcies a l’experiència, i en aquest cas si pot haver-hi contradicció perquè no tenim certesa de les cosses que provenen dels sentits.
Títol: Creença o saber?

Comentari de text
En aquest fragment de Hume, l’autor divideix les classes de saber en dos, que són les relacions d’idees i les qüestions de fet. En el primer grup trobem les matemàtiques en general i totes aquelles afirmacions que siguin certes sense dubtes. Per exemple que un triangle tingui tres angles demostra una relació entre el triangle i els seus angles, i això es descobreix a partir del pensament sense dependència de l’experiència, és una afirmació “a priori”. Aquestes afirmacions són indubtables i no poden ser contradictòries perquè són evidents.
El segon, que són les qüestions de fet, en canvi, si que admeten contradiccions perquè si es deriven de l’experiència. I no tenim certesa sinó probabilitat, ja que no podem dir que tenim la certesa de que el sol sortirà demà, però si podem dir que probablement el sol sortirà demà, ja que gràcies a la nostra experiència ho podem intuir. És a dir que tot el que es deriva dels sentits no és fiable.

Comparació
Kant a la seva filosofia fa una divisió de judicis molt semblant a les que parla Hume en aquest text. Diferencia els judicis analítics que són aquells “a priori”, és a dir, independents de l’experiència que serien equivalents a les relacions d’idees de Hume, i els judicis sintètics que són “a posteriori”, dependent de l’experiència equivalents a les qüestions de fet de Hume.
Leibniz també fa una divisó pràcticament igual que Kant i Hume que serien les veritats de raó (sense experiència) i veritats de fet (amb experiència). John Stuart Mill filòsof empíric radical, per altre banda defensa que tot depen de l'experiència ja que fins i tot dir que un triangle té 3 angle ho hem hagut de veure abans a la naturalesa(montanya).

Activitat 22

Identitat personal
Idees principals
Hume, filòsof empirista del segle XVIII, en aquest text defensa que l’ànima és un conjunt de percepcions i critica la idea del “jo”. Descartes filòsof racionalista del segle passat, defensava que el pensament, el jo, era l’essència, cosa que critica Hume dient que tot allò que existeix és particular i per tant també ho són les percepcions que formen a la ment, ja que la substància és independent de la impressió. I defensa que el jo és un conjunt de percepcions canviants i hauria de derivar d’una impressió permanent per ser vàlid.
Títol: Crítica del jo i l'ànima.

Comentari de text
En aquest text de Hume, filòsof empirista del segle XVIII, fa una critica a Descartes en dos punt diferents de la seva teoria. Comença dient que tot el que podem conèixer de l’ànima no és més que una cadena de percepcions semblants a les de calor i fred, unides però sense simplicitat. Descartes defensava que el “jo”, el pensament en general, era l’essència de la ment. Cosa que critica Hume dient que les nostres percepcions que formen la ment han de ser particulars, tot remarcant que les percepcions no pertanyen a la ment, sinó que formen la ment.
Hume diu que no tenim idees de la substància, ja que només tenim idees d’allò que deriva d’una impressió, només tenim coneixement de conjunts de qualitats. Per exemple la idea de poma és un conjunt de percepcions (gust, color, forma..) donades a través de l’experiència . Llavor la idea de ment o el jo no és més que la idea de percepcions individuals, sense substància, o un conjunt de percepcions canviants, i per que una idea sigui vàlida hauria de derivar d’una impressió permanent, idèntica durant tota la vida, ja que no existeix cap impressió invariable.

Comparació
Aquest text es pot comparar clarament amb Descartes, ja que ell defensa que el jo és l’única evidencia i el seu coneixement parteix del jo, és a dir, que podem conèixer a través de la nostra identitat personal. I Hume critica aquesta percepció, ja que diu que el jo va canviant, i defensa que el jo hauria de derivar d’una impressió per ser una idea vàlida.

Activitat 21

ABSTACT HUME
Idees principals
En aquest fragment, Hume fa una crítica al principi de causalitat ja que diu que Adam no pot demostrar que el curs de la naturalesa s’ha de comportar d’acord amb el passat ja que no té ni hàbit ni costum perquè va ser el primer home, i afirma que aquesta correspondència entre el passat i el futur és una qüestió de fet. Després demostra aquesta afirmació amb l’exemple de la bola de billar, i finalitza dient que la guia de la vida són els costums i no la raó.
Títol: Futur inesperat.

Comentari de text
En aquest fragment de l’Abstract de Hume, l’autor fa una crítica al principi de causalitat, tot dient que Adam, que no té ni hàbit ni costum per ser el primer home de la Terra, pot provar que el curs de la naturalesa s’hagi de comportar igual que en el passat, és a dir, que defensa que la naturalesa és impredictible i que si en el passat s’ha comportat d’una manera no té perquè ser així en el futur, ja que pot canviar. I diu que tots els argument que expliquen el perquè de la causa-efecte, estan basats en la correspondència entre passat i futur, és a dir que com en el passat ha succeït, en el futur també ha de passar. A més afirma que aquesta correspondència entre passat i futur és una qüestió de fet, és a dir, que és basa en l’experiència, i que no hi ha cap argument que demostri això, i en el cas que existís un ha d’estar basat en l’experiència.
Hume creu que som animals de costums i que no hi ha res "a priori" (independent de l'experiència) que em digui què passarà, i ho defensa dient que quan veiem una bola de billar que s’aproxima a una altre la nostra ment s’anticipa i pensa en l’efecte acostumat, que es mogui la segona bola. Però ell defensa que no hi ha res en els objectes que em porti a dir tal cosa, i atribueix aquest pensament a l’experiència, com tenim a la ment experiències passades semblants pensem que tornarà a passar igual que en una ocasió passada, però no hi ha res que em determini això. I Hume finalitza dient que el que guia la nostra vida no és la raó sinó els costums, i que només els costums estan d’acord amb l’argument del principi de causalitat. En aquest text l'autor mostra el seu escepticisme i critica el racionalisme i dogmatisme.

Comparació
Descartes filòsof racionalista, defensa el mètode deductiu, és a dir, que ell diria que com en el passat la naturalesa s’ha comportat d’una manera es dedueix que ha de passar en el futur i defensa el principi de causalitat, al contrari que Hume que el critica.
Per altre banda, contràriament a Hume, Espinoza defensa l'existència del destí, és a dir, que tot està escrit.

Activitat 20

Idees principals
Aquest text pertany a Sant Tomàs d'Anquino, parteix de la preposició: “Déu existeix” com a idea que significa allò més perfecte que existeix, i va ascendint fins a la causa, i ho fa mitjançant dues demostracions.
La primera és la popter quid, en la qual demostra l’existència de Déu partint de l’essència essent la causa anterior de tots els efectes. La segona és la quia, que parteix dels efectes, i defensa que tot efecte ve precedit per una causa, i per això Déu ha d’existir independentment de que no el percebem, perquè la seva no-existència comportaria que no existeix res mes, ja que sense la causa no hi ha efectes.

Títol: Causa eficient

Comentari de text
Tomàs d'Anquino filòsof del segle XIII, parteix de la preposició: “Déu existeix”, com a idea que significa allò més perfecte que existeix, i va ascendint fins a la causa, i ho fa mitjançant en el text intenta demostrar l'existència de Déu “a posteriori”, és a dir, partint de l’experiència i ho fa a partir de dues demostracions.
La primera és la popter quid en la qual inicia la deducció a partir de la causa, i ell considera que la causa és anterior a tots els efectes, i defensa que tots nosaltres i el món som la creació de Déu, és a dir, l’efecte de Déu, i que Déu a de ser necessàriament la causa ja que és anterior.
La segona és la quia que aquesta parteix de l'efecte, i defensa que l’existència dels efectes sense una causa és absurd, és a dir, que no té sentit parlar d’un efecte sense una causa. I diu que els humans veiem el món (efectes) i deduïm que ha d’existir una causa primera i aquesta causa primera és Déu, llavors a d’existir necessàriament, ja que no és possible que una cosa sigui causa de si mateixa perquè seria anterior a si mateixa.

Comparació amb altres autors
El Déu del que parla Sant Tomàs és molt semblant a l’ésser de Parmenides: etern, immutable perfecte i immòbil.
Sant Anselm també va fer una demostració de l’existència de Déu, tot i que St. Anselm la va demostrar racionalment, i St. Tomàs ho fa mitjançant l’experiència

Activitat 19

És el món el millor món possible?

Sí, per mi el món és un lloc absolutament perfecte, és algo que s’ha creat a partir d’una explosió, i del qual a sorgit tot el que ens envolta, del qual han sortit criatures de tot tipus, creades per un conjunt de molècules formant diferents estructures molt diferents però a la vegada iguals. Em sembla fascinant la grandària dels oceans, la bellesa de la natura i dels animals cooperant estretament amb ella. Les persones que hi vivim en ell, amb capacitat racional, neixen i viuen durant un període relativament curt de temps, deixant una marca de la seva estància a la Terra, petita i insignificant, però a la vegada imprescindible pel món, ja que el que no facis tu ningú ho farà; i aquestes persones han de donar-se de que les coses només passen un cop a la vida i les hem d’aprofitar, i l’oportunitat de viure és única.
Però les persones en realitat no se n’adonen d’aquesta oportunitat que és viure, i disgreguen aquest planeta, el contaminen i inverteixen diners en armes per destruir en comtes de invertir en cuidar el planeta, perquè les persones som així, tenim l’ànsia de poder, de sentir-nos la espècie superior a la Terra i que tot està controlat per nosaltres, quan en realitat no veiem que l’univers és enorme i que som uns petits subjectes que hi viuen a un petit planeta d’ell, i que no som res comparat amb aquest.
Trobo que el món és un lloc perfectament imperfecte, i això fa que sigui únic, a més és etern ja que la matèria ni es crea ni es destrueix, només segueix un cicle biològic, en el que nosaltres som una mil·lèsima i insignificant part.

Activitat 18

Text 12: Demostració de l'existència de Déu

Idees principals
En aquest text Descartes vol demostrar l’existència de Déu, afirma que encara que les coses que ell pensa no siguin res és cert que les pensa, i que la prova de l’existència de Déu és igual que la prova de l’existència de les matemàtiques, però amb la diferencia que a les altres separa existència i essència, però no pot fer el mateix amb Déu, ja que per Ell aquests dos conceptes han d’anar necessàriament units, perquè sinó seria com una vall sense muntanyes.

Títol: Déu existeix

Comentari de text
Descartes en aquest text vol comprovar l’existència de Déu, i afirma que s’ha de fer de la mateixa manera que ho fa amb les matemàtiques, ja que encara que les cosses que ell pensa no siguin res el que és cert és que les pensa, i el coneixement parteix del “jo”. Llavor afirma que la idea d’un ésser summament perfecte i bo la troba en ell igual que troba la idea de qualsevol figura o nombre matemàtic, i que per tant l’existència de Déu hauria de ser tan certa com les matemàtiques. Però hi ha una diferència, ja que fins ara separava l’existència de l’essència, i es convenç fàcilment que es pot fer el mateix amb Déu, i pensar en Déu com a no-existent, però finalment se n’adona que és impossible fer això. Afirma que és impossible separa l’essència de Déu de l’existència, ja que seria com concebre una muntanya sense valls(impossible).

Comparació amb altres autors
Aquest text on fa la demostracions de l’existència de Déu la podem comparar amb la filosofia de Sant Anselm, en la qual també demostra l'existència de Déu, però Descartes ho fa partint del “jo”. Sant Tomàs també fa referencia de Déu en la seva filosofia, però aquest fa una demostració partint de l’experiència.
També podem dir que l’ésser de Parmènides s’assembla molt a Déu, ja que és perfecte, etern i immòbil.

Activitat 17

Text 7:Demostració de l'existència dels cossos

Idees principals
Un cop demostrada l’existència de Déu, només li queda demostrar l’existència de les coses corpòries, que ell afirma que poden existir, ja que les concep clara i distintament. Per demostrar-ho primer busca la seva causa, i afirma que Déu no és aquesta, sinó que es troba en els cossos, i que per tant existeixen.

Títol: Extensió de les coses corpòries

Comentari de text
Descartes després de demostrar l’existència de Déu, intenta fer una demostració de les coses corpòries, les quals ell creu que existeixen, o almenys en mesura que ell les considera qualitats primàries, i afirma que Déu no pot produir coses de les quals jo dubti la seva existència. Així que no essent Déu el que m’enganya perquè Ell és summament bo i perfecte, pensa que aquest no envia les idees directament a la meva ment, ja que no ens ha dotat de cap facultat per percebre-les així, sinó al contrari, ens ha dotat amb la capacitat de percebre les coses materials que procedeixen de les coses corpòries directament, i aquestes se’ns presenten involuntàriament. I pensa que si no fos així, és a dir, si la causa dels cossos materials no procedís dels cossos materials Déu ens estaria enganyant i no podria defensar-lo, així que conclou dient que les coses corporals existeixen.

Comparació amb altres autors
Podem dir que el centre de la filosofia de Plató són les idees mentre que la de Descartes és el jo, i és d’aquí d’on sorgeix el seu coneixement i les seves deduccions. Però tots dos defensen la teoria de les idees innates, Plató ho defensa a través de la reminiscència i Descartes diu que a la ment és dipositaria de les idees. Així que Descartes busca les causes del cossos amb el seu mètode, mentre que Plató situa la causa al món intel·libible.

Activitat 16

Text 10: Hipòtesi del geni maligne

Idees principals
Descartes és un filòsof racionalista del segle XVII, afirma que tot el que li han ensenyat fins ara és dubtós i “destrueix” tot allò que sabia per crear un coneixement cert i evident. En aquest text comença suposant l’existència d’un geni maligne que l’enganya contínuament, i afirma per tant, que ell no es refiarà de res, ni del color ni els sons ni de res extern a ell.

Títol: L'ésser astut que enganya

Comentari de text
En aquest text podem veure com Descartes dubta de tot per crear un coneixement evident. Descartada la idea de que Déu ens enganya, parla de l’existència d’un geni maligne, un ésser astut que l’enganya constantment i li fa creure que el colors, les figures, els sons i totes les coses exteriors són reals quan en realitat no són més que meres il·lusions. Dubta fins i tot de l’existència del seu cos (mans ulls, sang..) i dels sentits. I afirma que si no arriba al coneixement de cap evidència estarà atent per no admetre cap falsedat en la seva creença, i defensa que per molt llest que sigui aquest geni, mai li podrà imposar res.

Comparació amb altres autors
Molts filòsofs antics creien en l’existència d’un ésser, fàcilment comparable amb el geni enganyador, amb la diferència que el geni no és perfecte ja que ens enganya.
També podem comparar les idees d’aquest text amb les de els escèptics, ja que deien que no existeix una veritat absoluta, i Descartes en un principi és el que fa, no creure en res i dubta de tot el que l’envolta i busca una evidencia per construir un coneixement cert i real.

Activitat 15

Argument de Sant Anselm

Sant Anselm per demostrar l’existència de Déu, ho fa de manera racional en un argument ontològic. Defensa que Déu és l’ésser sobre el qual no podem imaginar res més gran, i que aquest existeix necessàriament; i com que existir és més perfecte que no existir és perfecte.
Però aquesta afirmació té un error, ja que no podem passar d’una idea que tenim a la nostra ment a la realitat. I anys més tard Kant va contradir l’argument de Sant Anselm dient que l’existència no afegeix res a l’essència: “pensar que tinc 100€ a la butxaca no farà que apareguin”.

Activitat 14

El temps creat amb el món; Sant Agustí

Idees principals
En aquest text Sant Agustí, parla sobre el centre de la seva filosofia
que és Déu. Defensa que Déu en el moment que ens va crear va crear el temps, i no tindria sentit preguntar-nos què feia Déu abans de crear-nos ja que no existia un abans, perquè ell és l’abans l’ara i el demà perquè ell és etern.

Títol: Déu creador de l’avui i el demà.

Comentari de text

Aquest text és de Sant Agustí, filòsof del segle I. La seva filosofia tracta bàsicament sobre l’ànima i Déu (immutable i eternament idèntic). Aquest text de St. Agustí va dirigit a Déu i defensa que Ell és el creador absolut de tot el món a partir del no res (creacionisme) i que quan va crear el món va crear el temps, i assegura que preguntar-nos què feia Déu abans de crear el món no té sentit ja que Ell és el temps, perquè Ell és etern, intemporal i per Ell no existeix l’abans o el després perquè és el present; el temps només té sentit per nosaltres dins el món que va crear, ja que nosaltres som éssers finits.

Comparació amb altres autors
Podem comparar la teoria de St. Agustí amb la de St. Tomàs ja que els dos defensaven l’existència de Déu i els dos identifiquen Déu amb l’ésser de Parmènides (etern, intemporal, perfecte immutable...) Aquesta teoria és contraria a la filosofia antiga, ja que la gran majoria de filòsofs defensaven que del no res no pot sortir res.

Activitat 13

Carta a Meneceu

Idees principals
En aquesta carta escrita per Epicur enviada a Meneceu, explica les quatre pautes que han de seguir les persones que volen tenir una vida plena i feliç.
En primer lloc, Epicur diu que siguem vells o joves el remei de l’ànima és filosofar i creure en Déu. En segon, ens diu que no hem de tenir por de la mort ja que quan ella arriba, nosaltres ja no hi som. Tercerament ens diu que els nostres desitjos poden ser luxosos o necessaris però el fi és sempre la vida bona. I per últim, ens diu que el plaer és la via per arribar a la felicitat i que per tant hem de satisfer-nos amb les coses necessàries i viure d'acord amb les virtuts.

Títol: Camí a la felicitat

Comentari de text
En aquesta carta de Epicur a Meneceu, Epicur intenta resoldre els dubtes d’aquest , i li explica les quatre pautes, segons la seva filosofia, per viure amb plena felicitat.
Epicur comença explicant que siguis jove o vell, el remei de l’ànima és filosofar, i que no passa mai l’edat de filosofar, i que fer això és arribar a la felicitat. També defensa que hem de veure a Déu com un ésser immortal, vivent i benaventurat, i que no podem dir que té més característiques ni negar les que té.
Seguidament ens diu que no hem de témer a la mort perquè quan la mort hi és nosaltres ja no hi som, i perquè ens allibera de la sensibilitat (causant de les coses bones i dolentes), però tampoc desitjar-la.
Després defensa que a l’hora de prendre decisions hem de tenir en compte els nostres desitjos i les conseqüències a llarg termini dels nostres actes. Amb l’objectiu d’arribar a la felicitat de cos i ànima, allunyant-nos del dolor.
En l'últim paràgraf i més important paràgraf, explica els plaers com a mitjà per arribar a la felicitat. Ens recomana que escollim les coses tenint en compte el plaer i el dolor, ja que podem escollir no estudiar(plaer immediat), però no aprovar serà un dolor més gran. I per aconseguir això hem de viure amb prudència i justícia, és a dir segons les virtuts, ja que una persona virtuosa sempre serà feliç.

Comparació amb altres autors
Podem comparar l’epicureisme amb l’estoïcisme, ja que l’ètica estoica igual que l’epicureisme li dona molta importància a la felicitat, com a objectiu dels humans.
La filosofia de Plató és contraria a aquest, ja que defensa l’exaltació de la vida mentre que Plató dona més importància a l’ànima i al món intel·ligible.
Aristòtil afirma igual que els estoics que la felicitat és la finalitat de l’home i que s’arriba mitjançant l’activitat intel·lectual.

Activitat 12

Text 17 d'Aristòtil: La virtut

Idees principals
Aquest text d’Aristòtil tracta sobre el terme mitjà entre els dos extrems, que són la deficiència i l’excés. Definint el terme mitjà com allò intermedi entre el vici per defecte i per excés, i afirma que la virtut moral es diferent per cadascú, i que arribem a aquesta a través del seny.

Títol: En busca del terme mitjà.

Comentari del text
En aquest text d’Aristòtil de l’Ètica a Nicòmac, tracta de la virtut moral i sobre el terme mitjà. La teoria de la virtut moral es basa en trobar la felicitat utilitzant el seny per arribar a aquesta. En aquest text comença afirmant que hi ha un terme mitjà, l’excés i el defecte, i que es troba en cada cosa. Com per exemple quan parlem de la velocitat, ja que un home que condueixi a 20km/h per l’autopista estarà en defecte(covardia) i pel seu contrari un altre home que condueixi a 200km/h estarà en excés (temeritat). En canvi un home que circuli a 100km/h estarà al terme mitjà (valor). Aristòtil afirma que la perfecció tendeix al terme mitjà perquè és on es troba la quantitat ideal de cada cosa.

Comparació amb altres autors
Aristòtil defineix la virtut com un hàbit adquirit voluntàriament i desenvolupat a través de l’exercici dels actes, relacionant la virtut amb la felicitat. En canvi Plató relaciona la virtut amb les parts de l’ànima, i podem dir que l’equilibri entre el cos i ànima és el terme mitja que Aristòtil defensa.
Aristòtil fa una divisió de les virtuts intel·lectuals que s’identifiquen amb la part racional de l’anima de Plató i les morals que són la part irracional de l’ànima .

Activitat 11

Text 15 d'Aristòtil: El moviment i la deducció del primer motor immòbil

Idees principals
Aristòtil en aquest fragment, afirma que tot allò que està en moviment és mogut per una força externa, i ens mostra quin és el motor de cada moviment, després nega l’existència d’una cadena infinita de motors i llavors dedueix que hi ha un primer motor immòbil, i suposant que el primer motor es mogui, serà ell mateix l’artífex d’aquell moviment.

Títol: Existència d’un primer motor.

Comentari de text
Aristòtil en aquest fragment del llibre VIII de la Física afirma que totes les coses que estan en moviment són mogudes per una força externa, i es poden pensar dues coses, que el motor primer no es mou sol, sinó per una força externa, o que el motor es mou per si sol. En el segon dels casos, el motor mou directament l’últim terme de la sèrie o sinó els separen una cadena infinita de motors intermedis, per exemple si posem en una fila de fitxes de domino i empenyem una, anirien caient totes fins arribar al final, llavor el primer motor seria el braç que empeny la primera fitxa, i succeiria l’anomenat efecte domino. Aristòtil finalment dedueix que és impossible que hi hagi una sèrie de motors infinits, perquè llavors nega l’existència del primer motor, (en una sèrie infinita, no hi ha cap terme que sigui el primer) per tan deduïm que el motor primer es mou per si mateix, no per una força externa.

Comparació amb altres autors
A la física i metafísica d’Aristòtil, aquest afirma l'existència del primer motor immòbil que és la causa del moviment. I es pot comparar amb Zenó deixeble de Parmènides, que defensava que el moviment és impossible perquè una sèrie infinita no s’acaba mai, i per arribar d’un punt A a un punt B hem de passar per aquesta sèrie infinita. També podem comparar aquesta teoria amb Sant Tomàs d'Aquino (de l'edat mitjana) que per demostrar l’existència de Déu a través de l’experiència afirma que Déu és el primer motor.

Activitat 10

Text 14 d’Aristòtil

Idees principals
En aquest text d’Aristòtil afirma que l’acte és més important que la potència, ja que és una possibilitat i el manifest de la potència. I diu que aquesta es dona entre contraris ja que pots estar tan en potencia d’estar malalt o estar sa, però l’acte no, ja que no pots estar les dues coses alhora, i per tant un dels dos ha de ser el bé.

Títol: Acte superior a la potència.

Comentari de text
Aquest fragment d’Aristòtil pertany al llibre “la Metafísica”.
Aristòtil en aquest text, defensa que l’acte és més important i més valuós que la potència, ja que l’acte és el manifest d’aquesta i la possibilitat feta realitat. També afirma que aquelles coses que tenen potència per alguna cosa poden tenir la mateixa predisposició a estar en potència del seu contrari; com per exemple si estàs en potència de estar sa, pots estar també en potència d’estar malalt, fins que no es dona l’acte. Al contrari, no pots estar en acte de dues coses contraries a la vegada, és el que s’anomena principi de no contradicció, ja que no pots estar en acte de trobar-te malament i bé alhora, perquè estar en acte d’una cosa implica que l’acte del seu contrari no s’està donant. I defensa que un d’aquest contraris serà necessàriament el bé, i aquí podem veure una clara influència de Plató.
Anteriorment aquest ésser es l’ésser que encara no és però pot arribar a ser ja que tendeix a la seva perfecció.

Comparació amb altres autors
Aquest text es pot comparar amb la visió idealista de Plató, ja que afirma que del no res no pot sortir res, però Aristòtil defensa que la potència és l’ésser que no és però pot arribar a ser, és a dir, la privació del no-ésser. O sigui que són dues visions diferents del ésser.
També es pot comparar amb Zenó, ja que negava el moviment dient que per arribar a un punt estem obligats a passar per un nombre finit de punts i que per tant no ens movem. Però Aristòtil defineix el moviment com l’acte d’un ésser en potència en tant que està en potència, és a dir, que es dona potència, acte, potència, acte.. etcètera, donant lloc al moviment.
Heràclit en canvi té punts en comú amb Aristòtil, ja que els dos defensen la lluita de contraris.