Activitat 20

Idees principals
Aquest text pertany a Sant Tomàs d'Anquino, parteix de la preposició: “Déu existeix” com a idea que significa allò més perfecte que existeix, i va ascendint fins a la causa, i ho fa mitjançant dues demostracions.
La primera és la popter quid, en la qual demostra l’existència de Déu partint de l’essència essent la causa anterior de tots els efectes. La segona és la quia, que parteix dels efectes, i defensa que tot efecte ve precedit per una causa, i per això Déu ha d’existir independentment de que no el percebem, perquè la seva no-existència comportaria que no existeix res mes, ja que sense la causa no hi ha efectes.

Títol: Causa eficient

Comentari de text
Tomàs d'Anquino filòsof del segle XIII, parteix de la preposició: “Déu existeix”, com a idea que significa allò més perfecte que existeix, i va ascendint fins a la causa, i ho fa mitjançant en el text intenta demostrar l'existència de Déu “a posteriori”, és a dir, partint de l’experiència i ho fa a partir de dues demostracions.
La primera és la popter quid en la qual inicia la deducció a partir de la causa, i ell considera que la causa és anterior a tots els efectes, i defensa que tots nosaltres i el món som la creació de Déu, és a dir, l’efecte de Déu, i que Déu a de ser necessàriament la causa ja que és anterior.
La segona és la quia que aquesta parteix de l'efecte, i defensa que l’existència dels efectes sense una causa és absurd, és a dir, que no té sentit parlar d’un efecte sense una causa. I diu que els humans veiem el món (efectes) i deduïm que ha d’existir una causa primera i aquesta causa primera és Déu, llavors a d’existir necessàriament, ja que no és possible que una cosa sigui causa de si mateixa perquè seria anterior a si mateixa.

Comparació amb altres autors
El Déu del que parla Sant Tomàs és molt semblant a l’ésser de Parmenides: etern, immutable perfecte i immòbil.
Sant Anselm també va fer una demostració de l’existència de Déu, tot i que St. Anselm la va demostrar racionalment, i St. Tomàs ho fa mitjançant l’experiència

Activitat 19

És el món el millor món possible?

Sí, per mi el món és un lloc absolutament perfecte, és algo que s’ha creat a partir d’una explosió, i del qual a sorgit tot el que ens envolta, del qual han sortit criatures de tot tipus, creades per un conjunt de molècules formant diferents estructures molt diferents però a la vegada iguals. Em sembla fascinant la grandària dels oceans, la bellesa de la natura i dels animals cooperant estretament amb ella. Les persones que hi vivim en ell, amb capacitat racional, neixen i viuen durant un període relativament curt de temps, deixant una marca de la seva estància a la Terra, petita i insignificant, però a la vegada imprescindible pel món, ja que el que no facis tu ningú ho farà; i aquestes persones han de donar-se de que les coses només passen un cop a la vida i les hem d’aprofitar, i l’oportunitat de viure és única.
Però les persones en realitat no se n’adonen d’aquesta oportunitat que és viure, i disgreguen aquest planeta, el contaminen i inverteixen diners en armes per destruir en comtes de invertir en cuidar el planeta, perquè les persones som així, tenim l’ànsia de poder, de sentir-nos la espècie superior a la Terra i que tot està controlat per nosaltres, quan en realitat no veiem que l’univers és enorme i que som uns petits subjectes que hi viuen a un petit planeta d’ell, i que no som res comparat amb aquest.
Trobo que el món és un lloc perfectament imperfecte, i això fa que sigui únic, a més és etern ja que la matèria ni es crea ni es destrueix, només segueix un cicle biològic, en el que nosaltres som una mil·lèsima i insignificant part.

Activitat 18

Text 12: Demostració de l'existència de Déu

Idees principals
En aquest text Descartes vol demostrar l’existència de Déu, afirma que encara que les coses que ell pensa no siguin res és cert que les pensa, i que la prova de l’existència de Déu és igual que la prova de l’existència de les matemàtiques, però amb la diferencia que a les altres separa existència i essència, però no pot fer el mateix amb Déu, ja que per Ell aquests dos conceptes han d’anar necessàriament units, perquè sinó seria com una vall sense muntanyes.

Títol: Déu existeix

Comentari de text
Descartes en aquest text vol comprovar l’existència de Déu, i afirma que s’ha de fer de la mateixa manera que ho fa amb les matemàtiques, ja que encara que les cosses que ell pensa no siguin res el que és cert és que les pensa, i el coneixement parteix del “jo”. Llavor afirma que la idea d’un ésser summament perfecte i bo la troba en ell igual que troba la idea de qualsevol figura o nombre matemàtic, i que per tant l’existència de Déu hauria de ser tan certa com les matemàtiques. Però hi ha una diferència, ja que fins ara separava l’existència de l’essència, i es convenç fàcilment que es pot fer el mateix amb Déu, i pensar en Déu com a no-existent, però finalment se n’adona que és impossible fer això. Afirma que és impossible separa l’essència de Déu de l’existència, ja que seria com concebre una muntanya sense valls(impossible).

Comparació amb altres autors
Aquest text on fa la demostracions de l’existència de Déu la podem comparar amb la filosofia de Sant Anselm, en la qual també demostra l'existència de Déu, però Descartes ho fa partint del “jo”. Sant Tomàs també fa referencia de Déu en la seva filosofia, però aquest fa una demostració partint de l’experiència.
També podem dir que l’ésser de Parmènides s’assembla molt a Déu, ja que és perfecte, etern i immòbil.

Activitat 17

Text 7:Demostració de l'existència dels cossos

Idees principals
Un cop demostrada l’existència de Déu, només li queda demostrar l’existència de les coses corpòries, que ell afirma que poden existir, ja que les concep clara i distintament. Per demostrar-ho primer busca la seva causa, i afirma que Déu no és aquesta, sinó que es troba en els cossos, i que per tant existeixen.

Títol: Extensió de les coses corpòries

Comentari de text
Descartes després de demostrar l’existència de Déu, intenta fer una demostració de les coses corpòries, les quals ell creu que existeixen, o almenys en mesura que ell les considera qualitats primàries, i afirma que Déu no pot produir coses de les quals jo dubti la seva existència. Així que no essent Déu el que m’enganya perquè Ell és summament bo i perfecte, pensa que aquest no envia les idees directament a la meva ment, ja que no ens ha dotat de cap facultat per percebre-les així, sinó al contrari, ens ha dotat amb la capacitat de percebre les coses materials que procedeixen de les coses corpòries directament, i aquestes se’ns presenten involuntàriament. I pensa que si no fos així, és a dir, si la causa dels cossos materials no procedís dels cossos materials Déu ens estaria enganyant i no podria defensar-lo, així que conclou dient que les coses corporals existeixen.

Comparació amb altres autors
Podem dir que el centre de la filosofia de Plató són les idees mentre que la de Descartes és el jo, i és d’aquí d’on sorgeix el seu coneixement i les seves deduccions. Però tots dos defensen la teoria de les idees innates, Plató ho defensa a través de la reminiscència i Descartes diu que a la ment és dipositaria de les idees. Així que Descartes busca les causes del cossos amb el seu mètode, mentre que Plató situa la causa al món intel·libible.

Activitat 16

Text 10: Hipòtesi del geni maligne

Idees principals
Descartes és un filòsof racionalista del segle XVII, afirma que tot el que li han ensenyat fins ara és dubtós i “destrueix” tot allò que sabia per crear un coneixement cert i evident. En aquest text comença suposant l’existència d’un geni maligne que l’enganya contínuament, i afirma per tant, que ell no es refiarà de res, ni del color ni els sons ni de res extern a ell.

Títol: L'ésser astut que enganya

Comentari de text
En aquest text podem veure com Descartes dubta de tot per crear un coneixement evident. Descartada la idea de que Déu ens enganya, parla de l’existència d’un geni maligne, un ésser astut que l’enganya constantment i li fa creure que el colors, les figures, els sons i totes les coses exteriors són reals quan en realitat no són més que meres il·lusions. Dubta fins i tot de l’existència del seu cos (mans ulls, sang..) i dels sentits. I afirma que si no arriba al coneixement de cap evidència estarà atent per no admetre cap falsedat en la seva creença, i defensa que per molt llest que sigui aquest geni, mai li podrà imposar res.

Comparació amb altres autors
Molts filòsofs antics creien en l’existència d’un ésser, fàcilment comparable amb el geni enganyador, amb la diferència que el geni no és perfecte ja que ens enganya.
També podem comparar les idees d’aquest text amb les de els escèptics, ja que deien que no existeix una veritat absoluta, i Descartes en un principi és el que fa, no creure en res i dubta de tot el que l’envolta i busca una evidencia per construir un coneixement cert i real.

Activitat 15

Argument de Sant Anselm

Sant Anselm per demostrar l’existència de Déu, ho fa de manera racional en un argument ontològic. Defensa que Déu és l’ésser sobre el qual no podem imaginar res més gran, i que aquest existeix necessàriament; i com que existir és més perfecte que no existir és perfecte.
Però aquesta afirmació té un error, ja que no podem passar d’una idea que tenim a la nostra ment a la realitat. I anys més tard Kant va contradir l’argument de Sant Anselm dient que l’existència no afegeix res a l’essència: “pensar que tinc 100€ a la butxaca no farà que apareguin”.

Activitat 14

El temps creat amb el món; Sant Agustí

Idees principals
En aquest text Sant Agustí, parla sobre el centre de la seva filosofia
que és Déu. Defensa que Déu en el moment que ens va crear va crear el temps, i no tindria sentit preguntar-nos què feia Déu abans de crear-nos ja que no existia un abans, perquè ell és l’abans l’ara i el demà perquè ell és etern.

Títol: Déu creador de l’avui i el demà.

Comentari de text

Aquest text és de Sant Agustí, filòsof del segle I. La seva filosofia tracta bàsicament sobre l’ànima i Déu (immutable i eternament idèntic). Aquest text de St. Agustí va dirigit a Déu i defensa que Ell és el creador absolut de tot el món a partir del no res (creacionisme) i que quan va crear el món va crear el temps, i assegura que preguntar-nos què feia Déu abans de crear el món no té sentit ja que Ell és el temps, perquè Ell és etern, intemporal i per Ell no existeix l’abans o el després perquè és el present; el temps només té sentit per nosaltres dins el món que va crear, ja que nosaltres som éssers finits.

Comparació amb altres autors
Podem comparar la teoria de St. Agustí amb la de St. Tomàs ja que els dos defensaven l’existència de Déu i els dos identifiquen Déu amb l’ésser de Parmènides (etern, intemporal, perfecte immutable...) Aquesta teoria és contraria a la filosofia antiga, ja que la gran majoria de filòsofs defensaven que del no res no pot sortir res.