Activitat 13

Carta a Meneceu

Idees principals
En aquesta carta escrita per Epicur enviada a Meneceu, explica les quatre pautes que han de seguir les persones que volen tenir una vida plena i feliç.
En primer lloc, Epicur diu que siguem vells o joves el remei de l’ànima és filosofar i creure en Déu. En segon, ens diu que no hem de tenir por de la mort ja que quan ella arriba, nosaltres ja no hi som. Tercerament ens diu que els nostres desitjos poden ser luxosos o necessaris però el fi és sempre la vida bona. I per últim, ens diu que el plaer és la via per arribar a la felicitat i que per tant hem de satisfer-nos amb les coses necessàries i viure d'acord amb les virtuts.

Títol: Camí a la felicitat

Comentari de text
En aquesta carta de Epicur a Meneceu, Epicur intenta resoldre els dubtes d’aquest , i li explica les quatre pautes, segons la seva filosofia, per viure amb plena felicitat.
Epicur comença explicant que siguis jove o vell, el remei de l’ànima és filosofar, i que no passa mai l’edat de filosofar, i que fer això és arribar a la felicitat. També defensa que hem de veure a Déu com un ésser immortal, vivent i benaventurat, i que no podem dir que té més característiques ni negar les que té.
Seguidament ens diu que no hem de témer a la mort perquè quan la mort hi és nosaltres ja no hi som, i perquè ens allibera de la sensibilitat (causant de les coses bones i dolentes), però tampoc desitjar-la.
Després defensa que a l’hora de prendre decisions hem de tenir en compte els nostres desitjos i les conseqüències a llarg termini dels nostres actes. Amb l’objectiu d’arribar a la felicitat de cos i ànima, allunyant-nos del dolor.
En l'últim paràgraf i més important paràgraf, explica els plaers com a mitjà per arribar a la felicitat. Ens recomana que escollim les coses tenint en compte el plaer i el dolor, ja que podem escollir no estudiar(plaer immediat), però no aprovar serà un dolor més gran. I per aconseguir això hem de viure amb prudència i justícia, és a dir segons les virtuts, ja que una persona virtuosa sempre serà feliç.

Comparació amb altres autors
Podem comparar l’epicureisme amb l’estoïcisme, ja que l’ètica estoica igual que l’epicureisme li dona molta importància a la felicitat, com a objectiu dels humans.
La filosofia de Plató és contraria a aquest, ja que defensa l’exaltació de la vida mentre que Plató dona més importància a l’ànima i al món intel·ligible.
Aristòtil afirma igual que els estoics que la felicitat és la finalitat de l’home i que s’arriba mitjançant l’activitat intel·lectual.

Activitat 12

Text 17 d'Aristòtil: La virtut

Idees principals
Aquest text d’Aristòtil tracta sobre el terme mitjà entre els dos extrems, que són la deficiència i l’excés. Definint el terme mitjà com allò intermedi entre el vici per defecte i per excés, i afirma que la virtut moral es diferent per cadascú, i que arribem a aquesta a través del seny.

Títol: En busca del terme mitjà.

Comentari del text
En aquest text d’Aristòtil de l’Ètica a Nicòmac, tracta de la virtut moral i sobre el terme mitjà. La teoria de la virtut moral es basa en trobar la felicitat utilitzant el seny per arribar a aquesta. En aquest text comença afirmant que hi ha un terme mitjà, l’excés i el defecte, i que es troba en cada cosa. Com per exemple quan parlem de la velocitat, ja que un home que condueixi a 20km/h per l’autopista estarà en defecte(covardia) i pel seu contrari un altre home que condueixi a 200km/h estarà en excés (temeritat). En canvi un home que circuli a 100km/h estarà al terme mitjà (valor). Aristòtil afirma que la perfecció tendeix al terme mitjà perquè és on es troba la quantitat ideal de cada cosa.

Comparació amb altres autors
Aristòtil defineix la virtut com un hàbit adquirit voluntàriament i desenvolupat a través de l’exercici dels actes, relacionant la virtut amb la felicitat. En canvi Plató relaciona la virtut amb les parts de l’ànima, i podem dir que l’equilibri entre el cos i ànima és el terme mitja que Aristòtil defensa.
Aristòtil fa una divisió de les virtuts intel·lectuals que s’identifiquen amb la part racional de l’anima de Plató i les morals que són la part irracional de l’ànima .

Activitat 11

Text 15 d'Aristòtil: El moviment i la deducció del primer motor immòbil

Idees principals
Aristòtil en aquest fragment, afirma que tot allò que està en moviment és mogut per una força externa, i ens mostra quin és el motor de cada moviment, després nega l’existència d’una cadena infinita de motors i llavors dedueix que hi ha un primer motor immòbil, i suposant que el primer motor es mogui, serà ell mateix l’artífex d’aquell moviment.

Títol: Existència d’un primer motor.

Comentari de text
Aristòtil en aquest fragment del llibre VIII de la Física afirma que totes les coses que estan en moviment són mogudes per una força externa, i es poden pensar dues coses, que el motor primer no es mou sol, sinó per una força externa, o que el motor es mou per si sol. En el segon dels casos, el motor mou directament l’últim terme de la sèrie o sinó els separen una cadena infinita de motors intermedis, per exemple si posem en una fila de fitxes de domino i empenyem una, anirien caient totes fins arribar al final, llavor el primer motor seria el braç que empeny la primera fitxa, i succeiria l’anomenat efecte domino. Aristòtil finalment dedueix que és impossible que hi hagi una sèrie de motors infinits, perquè llavors nega l’existència del primer motor, (en una sèrie infinita, no hi ha cap terme que sigui el primer) per tan deduïm que el motor primer es mou per si mateix, no per una força externa.

Comparació amb altres autors
A la física i metafísica d’Aristòtil, aquest afirma l'existència del primer motor immòbil que és la causa del moviment. I es pot comparar amb Zenó deixeble de Parmènides, que defensava que el moviment és impossible perquè una sèrie infinita no s’acaba mai, i per arribar d’un punt A a un punt B hem de passar per aquesta sèrie infinita. També podem comparar aquesta teoria amb Sant Tomàs d'Aquino (de l'edat mitjana) que per demostrar l’existència de Déu a través de l’experiència afirma que Déu és el primer motor.

Activitat 10

Text 14 d’Aristòtil

Idees principals
En aquest text d’Aristòtil afirma que l’acte és més important que la potència, ja que és una possibilitat i el manifest de la potència. I diu que aquesta es dona entre contraris ja que pots estar tan en potencia d’estar malalt o estar sa, però l’acte no, ja que no pots estar les dues coses alhora, i per tant un dels dos ha de ser el bé.

Títol: Acte superior a la potència.

Comentari de text
Aquest fragment d’Aristòtil pertany al llibre “la Metafísica”.
Aristòtil en aquest text, defensa que l’acte és més important i més valuós que la potència, ja que l’acte és el manifest d’aquesta i la possibilitat feta realitat. També afirma que aquelles coses que tenen potència per alguna cosa poden tenir la mateixa predisposició a estar en potència del seu contrari; com per exemple si estàs en potència de estar sa, pots estar també en potència d’estar malalt, fins que no es dona l’acte. Al contrari, no pots estar en acte de dues coses contraries a la vegada, és el que s’anomena principi de no contradicció, ja que no pots estar en acte de trobar-te malament i bé alhora, perquè estar en acte d’una cosa implica que l’acte del seu contrari no s’està donant. I defensa que un d’aquest contraris serà necessàriament el bé, i aquí podem veure una clara influència de Plató.
Anteriorment aquest ésser es l’ésser que encara no és però pot arribar a ser ja que tendeix a la seva perfecció.

Comparació amb altres autors
Aquest text es pot comparar amb la visió idealista de Plató, ja que afirma que del no res no pot sortir res, però Aristòtil defensa que la potència és l’ésser que no és però pot arribar a ser, és a dir, la privació del no-ésser. O sigui que són dues visions diferents del ésser.
També es pot comparar amb Zenó, ja que negava el moviment dient que per arribar a un punt estem obligats a passar per un nombre finit de punts i que per tant no ens movem. Però Aristòtil defineix el moviment com l’acte d’un ésser en potència en tant que està en potència, és a dir, que es dona potència, acte, potència, acte.. etcètera, donant lloc al moviment.
Heràclit en canvi té punts en comú amb Aristòtil, ja que els dos defensen la lluita de contraris.