Filòsof britànic d'origen austríac. Va estudiar enginyeria a Berlín i en Manchester, on va treballar com investigador en el camp de l'aeronàutica durant tres anys. Va començar llavors a interessar-se per les matemàtiques i els seus fonaments filosòfics, i es va traslla
dar a Cambridge para estudiar lògica sota l'adreça de Bertrand Russell (1912-1913). En aquest temps van prendre cos les idees que després va desenvolupar en la seva Tractatus, obra que va redactar durant la Primera Guerra Mundial, en la qual va combatre com voluntari de l'exèrcit austríac. En 1929 va regressar a Cambridge para dedicar-se de nou a la filosofia, i aquest mateix any va obtenir el doctorat després de presentar com tesi el Tractatus davant un tribunal (a qui Wittgenstein va succeir en la càtedra de filosofia deu anys més tard). En 1947 va abandonar l'ensenyament, insatisfet amb la seva labor com professor i desitjós de «pensar en solitud».
La seva filosofia sol considerar-se dividida en dues fases, la segona d'elles caracteritzada per una crítica radical de les tesis defensades en la primera; existeixen, amb tot, trets comuns a ambdues, com l'interès per analitzar el llenguatge com mètode de reflexió filosòfica.
El primer Wittgenstein està representat pel Tractatus, conjunt de aforismos escrits amb un llenguatge bastant críptic, que, inspirats en el atomismo lògic de Russell, investiguen les relacions entre el llenguatge i el món; el llenguatge «figura» el món en la mesura que comparteix amb ell la mateixa estructura lògica, la qual no pot «ser dita» en el llenguatge, sinó tan sols «mostrada», doncs és la condició de possibilitat per a dir qualsevol cosa. D'altra banda, també és el seu límit, en la mesura que el llenguatge no pot sinó figurar el món i, per tant, gens es pot dir sobre qüestions ètiques o estètiques, que, segons considera el filòsof, són les veritablement importants.
El segon Wittgenstein, no obstant això, va sotmetre a crítica el supòsit bàsic del Tractatus que la lògica posseïx una relació privilegiada amb l'estructura del món. Va considerar que aquesta corresponia tan sols a un dels possibles usos del llenguatge (en manera declarativa i descriptiu), però que no tenia en compte la llista oberta de «jocs de llenguatge», entre els quals es podria contar el preguntar, l'exclamar o el contar acudits. El significat d'un terme, a més, no pot dependre d'una projecció mental, sinó del seu ús social, doncs d'una altra manera no s'entén que sigui comprès pels altres. Ambdues precisions mostren la nova preocupació de l'autor per integrar el llenguatge en el complex de l'acció i de la societat.
